dimarts, 29 d’abril del 2014

No fue un sueño.

    Pronto hará un mes que participe en las marchas de la dignidad, junto a mis familiares, amigos y compañeros/as. Ríos de masa humana, ciudadanos  de todas las edades, condición, creencias y nacionalidades, cogidos de la mano, unas veces en silencio, otras, las que más, gritando, reivindicando, con la frente alta, la cara descubierta y las mochilas repletas de sueños,  heridas y rabia: TECHO, PAN Y TRABAJO.

    Ante cuya presencia de civismo, participación, firmeza, dignidad y comunión de sentimientos de todos los allí congregados  supe del  embrujo  que me embargaba, y una  especie de escalofrío me encogió el corazón, conturbándome con  un pellizco involuntario en las entrañas, alertando  de la magnitud histórica que nosotros todos estábamos viviendo.
    Habíamos llegado a Madrid, el Madrid de todos los tiempos, el solidario, el  que prodiga hospitalidad, el que siempre lucha y sueña, el Madrid republicano, el que abrió sus calles y plazas, dándonos  cabida a todos y todas: los marginados, los oprimidos, los explotados, los engañados, los sin techo ni trabajo, los pensionistas con hambre, los enfermos sin asistencia sanitaria ni medicinas con que curarse, los niños sin escuela digna, los jóvenes expulsados de las universidad por ser pobres, y que irremediablemente irán a  engrosar las nefandas listas del paro.
    Mareas, organizaciones y movimientos sociales iban conformando  grandes corrientes de  calor humano: hombres, mujeres, jóvenes y niños. Todos y todas unidos por una fuerza invisible, pero grande, firme y a la vez  muy  difícil de calibrar. Y es que la voluntad de todo un pueblo que lucha por unos derechos tan básicos  y perentorios para sencillamente sobrevivir con dignidad  y decoro, no se le puede detener en su camino redentor, con unas pocas migajas caídas por caridad de la  mesa  que con tanta prodigalidad se enseñorea en el gran banquete que los pocos elegidos del planeta  disfrutan desde hace siglos, de manera  ostentosa,  insolidaria, con voracidad y supercherías mil.
    Ríos grandes y profundos, apacibles y mansos en la superficie, aunque bravos  e impredecibles  en sus profundidades misteriosas,  en las que las fuerzas  arrolladoras de la naturaleza en su labor constante de transformación histórica  iban  modelando el lecho  que en  el momento menos esperado, y ante el avance  de su caudal, determinará la magnitud de su violencia o la de su calma.
    Espero, que aquellos ríos de calor y solidaridad humana, un día ya cercano desborden  con lujuria y  abundancia, llevándose por delante diques y compuertas, y entre canales, arroyos y regatos, lleguen  a todos los rincones de este País, fustigando con rabia las conciencias de todos los oprimidos y los explotados, al grito de: Techo, Pan y Trabajo.
     El grito, que con tanto dolor, amargura y quebranto, repetían los explotados, los hambrientos y ateridos, en las fábricas, en las minas y en los tajos, a últimos del siglo XIX y principios del XX. Y que generaciones posteriores lo creímos superado, aunque para muchos de nosotros, no  siempre, olvidado, pues ya se encargó de recordárnoslo con hambre y miseria la criminal dictadura franquista.
     Y al socaire de un sol castellano, distante y frío, surgieron  miles y miles de banderas republicanas, avanzando desafiantes e indómitas, siempre  queridas y añoradas, la banderas que con el calor y entrega de una madre, una novia, una hermana, también una amante, enjugaron  tanta sangre, desde Málaga a Guernica, desde  Belchite al Ebro, pasando por Alicante, también los Pirineos,  acompañando a cientos de miles de seres humanos huidos, en una de las diásporas más triste, desoladora y bárbara, que el pueblo español  ha tenido que vivir a lo largo de su historia.
    Contrariamente, a lo que los vocero afines a este criminal sistema dicen, nosotros sabemos que el huevo de la serpiente no ha eclosionado, si no que sigue en el nido, macerándose en el jugo putrefacto de la corrupción, la infamia, el escarnio y el  latrocinio.
    ¡¡¡Hasta cuando!!!  Los pueblos  del mundo, van a seguir postrados, de rodillas, con el yugo al cuello ante los grandes capitales depredadores y voraces. Ante el banco mundial, el banco central europeo, los grandes intereses latifundistas, la  gran avaricia sin fronteras  ni tregua de los capitales inversionista, sin trabas ni contención, etc. etc. Y en nuestro País todo eso  apoyado  por una jerarquía eclesiástica  cada vez más montaraz, reaccionaria y contumaz.  
    Como decía Benito Pérez G.  El pueblo posee las verdades grandes y en bloque, y al pueblo acude la civilización conforme se le van acabando las menudas de que vive.


     Francisca Lorenzo Rodríguez.
MIEMBRO EUPV ONDARA-RECTORIA.

diumenge, 27 d’abril del 2014

Una vida de frenesí

La vida va ser un frensí, un conjunt de vestitgis i flora amb la qual engalanar-se. O camuflar-se.  No va haver manera d’espaiar les reaccions. El món s’enfonsava i els supervivents careixien d’utensilis per aturar aquest procés. El petroli brollava, arribava a les costes, incloses les valencianes.  Els animals morien.  Els sòls desapareixien. Els humans van tindre a les seves mans el poder d’aturar aquestes catàstrofes però van ser incapaços.

Aquesta pot ser una crónica que algun home (o humanoide) del futur es trobe entre les restes d’un planeta devastat. Un planeta que un dia va albergar vida i traspuava alegria. Un planeta  que va ser la nostra llar.

A les costes del País Valencià, actualment, s’està intentant dur a terme un projecte que comporta prospeccions petrolieres. Impulsat pel Ministeri corresponent, tot ha de dir-se. Un projecte que segons diuen “constitueix una greu amenaça per a la vida subacuàtica, la pesca, la gastronomia, la economia i el turisme. Al mateix temps, els sondejos presenten una alteració geològica de conseqüències imprevisibles que afectaran ecosistemes marins d’alt valor, el que incidirà sobre la situació mediambiental, econòmica i social del nostre entorn”.

Aquest projecte no sols ha rebut un rotund rebuig social, sinó també empresarial i, com no podia ser d’altra forma, institucional: la Xarxa d’Alcaldes de La Marina Alta es va reunir el dia 16 per exigir al Ministeri d’Industria Energia i Turisme la paralització de les prospeccions autoritzades.

Però la cosa no ha de quedar-se sols amb eixe paper signat i exia fotografia. Una fotografia preparada i que intenta mostar unitat en moments complicats per a la nostra zona. Han d’apretar als líders dels seus partits, sobretot els majoritaris que són els qui tenen més pes a l’hora d’efectuar el vot, per a que, a l’hora del recompte, no hi haja sorpresa: una reafirmació d’un projecte que aporta més inconvenients que beneficis. Es mire per on es mire.

Si no volen que un habitant del futur o un viatger interestelar trobe una crònica com aquella, els militants, els alcaldes, els simpatitzants…  dels partits hauran de fer el que siga necessari per a que no es realitzen aquestes prospeccions. Són xicotets actes que poden canviar i aportar beneficis al nostre petit món.

dimecres, 23 d’abril del 2014

Nota de premsa


NOTA DE PREMSA EU-Ondara-Rectoria

EUPV presenta una moció als ajuntaments d’Ondara, Pedreguer, Els Poblets i Beniarbeig, sobre les desaparicions forçades a Espanya durant la dictadura franquista.

Esquerra Unida ha presentat una moció als per al seu debat en els ajuntaments d’Ondara, Pedreguer, Els Poblets, i Beniarbeig, una moció on es demana entre altres acords, crear una comissió de la veritat de tall institucional sobre la repressió de la dictadura franquista i privar d’efecte qualsevol llei o reglament nacional que obstaculitze les investigacions.

Durant les dues primeres setmanes d’abril el col.lectiu EUPV Ondara-Rectoria, ha presentat una moció en els ajuntaments d’Ondara, Pedreguer, Els Poblets i Beniarbeig, mitjançant els seus representants en cada lloc, Francisca Lorenzo, Ferran Lloret, Manolo Mateo i Mónica Rosini respectivament.
La moció preveu debatre entre les forces polítiques, entre les que es troben PP, PSOE, Compromís, Aixa, PIREE i PSD, sobre les garanties del compliment d’obligacions en drets humans relacionats amb les desaparicions forçades a Espanya durant la dictadura franquista.
Per tot això la moció proposa l’adopció dels següents acords:
  1. Crear una comissió de la veritat de tall institucional sobre la repressió de la dictadura franquista a model dels processos duts a terme en altres països en estat de reconciliació i d’aplicació dels drets humans bàsics a les víctimes.
  2. En aquesta línia de compromís, manifestar el seu suport i adhesió a la Disputa 4591-10, del Jutjat nº1 de Buenos Aires, República Argentina, que porta endavant la magistrada Maria Servini de Cobria per delictes de genocidi i lesa humanitat contra els responsables de la conculcació dels drets humans davant el franquisme i a tots els procediments judicials que puguen obrir-se en altres països en la recerca de la justícia universal.
  3. Privar d’efecte qualsevol llei o reglament nacional que obstaculitze les investigacions.
  4. Donar trasllat al Govern de la Nació i a tots els grups parlamentaris del Congrés dels Diputats.

Amb aquesta moció volem que els grups polítics dels nostres pobles es posicionen clarament a favor o en contra per a què la gent siga conscient de qui els governa.
Sovint se’ns acusa a Esquerra Unida/ Izquierda Unida, l’autèntica esquerra d’aquest país, de reobrir ferides del passat. Res més lluny de la veritat, ja que les ferides no han estat tancades per la “modèlica” Transició, sinó que aquestes ferides estan ben obertes i infectades i cal aplicar-los la cura corresponent i no esperar que es curen pel pas del temps, com pareix que pretén la dreta.




Ondara, 23 d’abril de 2014

GABINET DE PREMSA EUPV

dimecres, 16 d’abril del 2014



NOTA DE PREMSA EU-Ondara-Rectoria

#14aOndara “Concentració per la III República”.

El col.lectiu local d’EUPV d’Ondara va organitzar ahir una concentració davant de l’Ajuntament d’Ondara per commemorar el 83 aniversari de la proclamació de la II República i demanar el que resulta més necessari cada dia, la III República.

Aquest dilluns 14 d’abril davant l’Ajuntament d’Ondara el va cel.lebrar una concentració “Per la III República” organitzada pel col.lectiu local d’EUPV i amb la participació del col.lectiu d’EUPV de Dénia, i diversos veïns d’Ondara, Pedreguer, Els Poblets, Beniarbeig, i d’algun que altre municipi proper.
L’acte va estar amenitzat pels assitsents, com Francisca Lorenzo (membre d’EUPV Ondara-Rectoria), i Mario García (membre d’EUPV Dénia), que varen llegir diverses poesies relacionades amb la II República.
Més tard, va agafar la paraula el Coordinador comarcal, Oscar Ramírez, qui va pronunciar unes paraules en el sentit de restablir un estat democràtic i d’apoderament de la societat com va ser en el seu dia la II República.
Durant l’acte van sonar esperançadores sintonies com La Internacional i l’Himne de Riego o Himne oficial de la II República.
Per a finalitzar, el membre del col.lectiu local, Ferran Lloret, qui va llegir un manifest descrivint el que va suposar la II República en quant a drets  ciutadans suposava. També va incidir en què la monarquia espanyola consagra el model patriarcal, fent prevaleixer el dret de successió del fill per davant de la filla.
I finalment va instar a que  “s’ha que defendre que tots els càrrecs públics han d’estar a l’abast de qualsevol ciutadà”




Ondara, 15 d’abril de 2014

GABINET DE PREMSA EUPV





dimarts, 15 d’abril del 2014

Miguel Arias 'Canetti'

Al candidat del Partit Popular per a les eleccions europees, tot el món li diu Cañete. Suprimeixen allò d’Arias, que és com més mantegós. Allò lògic és que l'anomenaren Arias: justament pels greixos abundants que se li aprecien i per les menjades copioses amb què el senyor Cañete es delera, supose. Però, ja dic, destaquen el seu segon cognom.
 
Tal vegada perquè és un ministre o parlamentari que dóna canya? Pot ser perquè eixe diminutiu contrasta amb la immensa corpulència d’Arias?

A la Serrania de Conca hi ha un xicotet i pintoresc municipi que el seu topònim és eixe: Cañete. Així són les coses, així les estic contant. Direcció cap a Aragó, per una Nacional que uneix la ciutat de Castella-La Manxa amb Terol estan entre altres poblets Cañete, Salinas del Manzano i Salvacañete. Pràcticament són els últims abans d’entrar a la província aragonesa.

A Salinas, tots es mostren circumspectes i irònics a la vegada, segons el que m’han comentat. Sé que exagere, ja que no crec amb això dels caràcters col·lectius. De tota forma, el medi i l’alimentació marquen. A eixe poble han sobreviscut amb folgança gràcies a l'agricultura de secà, que sol tindre mala premsa, però que és una nutrició ben saludable. A Salinas sempre s’ha menjat opíparament. Quines coses? ‘Migas’, ‘pucheros’, 'jamón' de Terol, formatges de la Manxa (clar), pans saborosos, bollits (d’influència valenciana), i fruita: especialment pomes. Per alguna cosa es diu Salinas del Manzano.

Si s’intenta buscar la identitat primitiva del ‘Manzano’, s’adonaran que si va en singular és perquè va haver d’haver uns arbres dels quals procedien la resta de les fruites. Bé, això és el que jo crec. Jo el ‘Manzano’ mai l’he trobat. Vaig trobar, això sí, els ‘Manzanos’ i les seves fruites són l’honor de la població. Però mai he trobat el ‘Manzano’ original, ja dic, sona molt a Paradís, a Pecat, a Déu... a la Serp i tot això. I la veritat és que sí, els meus companys recorden serps guaitant les seves estances. Trobaven mudes de pell, senyal que hi havia un món d'éssers arrastrats pels bancals.

Cañete, Salinas del Manzano i Salvacañete estan localitzats en una zona bella, de poca demografia i poc trànsit. Dècades enrere, els natius van emigrar a Barcelona i València, principalment. En quina època? Doncs quan es portava poc això d’estudiar, prosperar, treballar i tindre un jornal amb honor. Hi ha doncs, una tradició de gent desconeguda que va viatjar per a progressar a zones urbanes.

Va haver, però, un natiu cèlebre, que és la glòria de la Serrania. Em refererisc a qui ha sigut ministre d’Agricultura amb José Maria Aznar i Mariano Rajoy? No, Arias no és d’aquesta zona i la seva gestió, acord amb el capitalisme terratinent, és d’altra índole. Es va casar amb Micaela Domenecq i Solís-Beaumont, filla dels marquesos de Valencina. Ell és un home de possibles que no va haver d’emigrar, sinó presentar-se repetidament a Xerez o Cadis com a candidat “popular”.

En realitat, en referisc a Elias Canetti. De Cañete procedeix el jueu d’origen sefardí Elias Canetti, un portent de lucidesa. Al Londres que va ser sa casa i habitació des de 1938, va viure escrivint amb mestratge i extrema acidesa, amb un sarcasme intel·ligent i molt danyat. S’aprecia amb ell el fatalisme hebreu, sense dubte. Però puc distingir alguns trets d’aquella 'serrania' que poleix els seus naturals fins a fer-los molt 'guassons' (perdó pel ‘palabro’).

Els aforismes de Canetti, la seva breu obra de ficció és un monument del S.XX. Les memòries perfilen amb subtilesa i espant l’horror del Noucents. No tenen igual… Era un home descregut i tal vegada animós, observador i al temps introvertit'. De la seva obra s’han fet propietaris d’alguns marmessors literaris de les edicions de les quals es creuen els putos amos (perdó per la expressió). Almenys les conserven com a relíquies. I quelcom d’això hi ha, certament: un aforisme de Canetti és una llavor, un pensament brillant i afilat. És sec, és contundent i expressa amb escepticisme radical perquè hi cal seguir vivint.

Canetti va professar l’individualisme, però no a l’estil egoista acèrrim, sinó de forma de qui es sap finit, escàs i per això mateix racional: un individu que precisa llibertat per a expressar el seu dolor o els seu anhels. Com Cañete, Canetti també va ser candidat: concretament, candidat i guanyador del Premi Nobel de Literatura el 1981. Una alegria per als seus editors i una festa per als antics i nous seguidors. Jo estic entre els nous seguidors, el vaig descobrir no fa molt de temps. Llig a l’autor i el moralista em parla amb gravetat i sarcasme. De Canetti quedaran, entre altres coses, els aforismes i les preguntes… “Comença d’una vegada a plantejar les preguntes a què mai arribaràs a contestar. Ho has evitat durant massa temps.” De Cañete, per contra, quedaran els acudits del senyoret:
“Aquells cambrers meravellosos que teníem, que li demanàvem un tallat, un ‘nosequè’, la meva torrada amb crema, la meva amb mantega colorada, i a mi una de boquerons amb vinagre i venien i t’ho portaven ràpidament i amb gran eficàcia.”

En fi…

dijous, 10 d’abril del 2014

Ferrando converteix Ondara en una macro-empresa dins la Marina Alta

NOTA DE PREMSA EU-Ondara-Rectoria


L’alcalde d’Ondara ha convertit el consistori ondarenc, en un ens on prima l’estabilitat presupostària i els resultats econòmics per damunt del benestar social i la necessitat dels seus conciutadans.

Aquesta setmana hem sigut informats de què l’Ajuntament d’Ondara
que els tallers d’ocupació promoguts pel consistori tancava l’any en un superàvit de 1.2 milions d’euros, una notícia un tant ambigua, ja que segons la lectura que se li done pot semblar bona o dolenta.
Primer vegem la visió que volen que tinguem, la fàcil, se’ns diu que és una meravellosa notícia, que degut a la formidable gestió del PP, el consistori ha obtingut més ingressos que despeses, i que per lo tant la gestió de l’Equip de Govern es molt satisfactòria. Podríem dir que el PP ondarenc son els alumnes avantatjats de Cristobal Montoro, Ministre d’Hisenda, autor de la cel.lebre frase en seu parlamentaria “los salarios no están bajando en nuestro pais, están creciendo moderadamente” quan les dades són totalment objectives i diuen tot el contrari.

Bé des d’EUPV, li fem la lectura difícil, la que volen que no fem, la que volen ocultar, la que no els interessa que fem, i no és per a fer política, desprestigiant al contrari com solen fer la majoria de formacions polítiques, nosaltres ho fem per convicció i principis ètics.
En la noticia no anomena que Ondara és el poble amb més alt index d’atur de la comarca, que l’atur ha augmentat en 200 persones des de 2009 (plena crisi econòmica) fins a 2014 (en teoria l’economia s’està recuperant, segons ens volen fer creure el Govern central, autonòmic i municipal, els tres del PP). Tampoc anomena no tenen ni de lluny l’efecte desitjat, si aquest és reduir l’atur i aconseguir que la gent puga treballar.

Tampoc diuen res sobre les vivendes buides al municipi, que al 2011 eren de 562 habitatges i que amb l’agreujament de la crisi i els desnonaments haurà aumentat, deixant una clara mostra de la deixadesa i incompetència del PP ondarenc en aquesta matèria.

Amb tot açò, des d’EUPV vegem una clara mancança de polítiques socials dedicades a igualar les oportunitats de tots els ondarencs independentment dels recursos econòmics de la seua família, per nomenar alguns exemples es podria reduir la quota de l’escoleta a famílies amb menys ingressos, fer una bossa de vivendes buides per a destinar-les a lloguer social (30% dels ingressos familiars) per a famílies que ho necessiten, ajudar econòmicament a joves que vullguen cursar estudis universitaris amb una espècie de beques municipals, impulsar autèntics tallers d’ocupació dirigits a generar una gran indústria municipal, o una cooperativa municipal de producció de productes agrícoles i ramaders que sempre tindrien una qualitat superior als que s’ofereixen en les grans superfícies.

Com queda clar, en aquests exemples, que no seran els únics que presentarem en el nostre programa electoral, la nostra formació a dia d’avui es l’única que aposta per un sistema igualitari, on les persones tinguen prioritat als resultats econòmics i es garantisca realment la igualtat d’oportunitats.



Ondara, 10 de abril de 2014

GABINET DE PREMSA EUPV

dimarts, 8 d’abril del 2014

Catalonia is not Sapain?

Sabemos que esta semana el parlamento español se va a pronunciar sobre la propuesta del parlament català, sobre si se traslada la competencia para convocar referéndums del primero al segundo, y la respuesta es más que previsible, ya que casi con toda seguridad el “NO” sumará cerca de 300 diputados, sobre un total de 350,con los votos de PP, PSOE, UPyD y UPN, contra los que nada tienen que hacer los votos de CIU, Izquierda Plural (IU, ICV-EUiA, y CHA), PNV y Grupo Mixto.
Con esta votación los principales partidos dejan bien claro que no quieren entregar el poder al pueblo, ya que una de las principales herramientas para un sistema democrático decente es el referéndum vinculante, que en nuestro país no lo es.
Pero vayamos al inicio de lo que podríamos llamar “enfrentamiento” entre fuerzas catalanas y españolas. Para mi el inicio estaría cuando Artur Mas, convoca elecciones anticipadas, siendo él, el presidente de la Generalitat, con un claro mensaje y con el riesgo de perder fuerza, como realmente ocurrió.
El debate era claro, había una mayoría que quería independizarse de España y prueba de ello fue la mayoría absoluta cosechada entre los dos partidos independentistas mayoritarios de Cataluña CIU “derecha”, y ERC “izquierda”, que ni siquiera necesitaron apoyos de otros partidos favorables al derecho a decidir como CUP o EUiA.
Bien, una vez conformado el nuevo gobierno catalán con la clara premisa de hacer que la voluntad del pueblo vaya al parlamento, se convoca un referéndum, donde se harán dos preguntas: ¿quiere que Cataluña sea un estado? y ¿quiere que Cataluña sea un Estado Independiente? y además se fija la fecha para dicha consulta que será el 9 de noviembre de 2014.
Ahora el gobierno catalán pide que se le traslade la competencia para formular referéndums y se le va a negar con la principal premisa de que “según la Constitución la soberanía del Pueblo Español reside en el conjunto de los españoles” y por lo tanto aunque en Cataluña todos votarán a favor de la independencia no seria válido por que habría que preguntarle a valencianos, madrileños, extremeños, gallegos,…
La misma Constitución a la que se le aplicó una remodelación expréss, para modificar el artículo 135 y que prevaleciera el pago de la deuda a los servicios sociales que tanto necesitan buena parte de la sociedad que va en aumento.
Considero que con esta maniobra tanto de un “bando” como del otro, se ha llegado a un callejón sin salida, ya que no hay forma, según sus argumentos para que un pueblo pueda decidir que no quiere seguir en este estado democráticamente. Claro está que todos condenamos la violencia de ETA, por que la violencia no es forma de conseguir sus objetivos, pero si cuando se hace por los cauces democráticos tampoco vale, deja un amargo sabor de boca el saber que nuestra “joya de la corona” como algunos tratan a la Carta Magna, está cuanto menos desfasada y necesita sino un relevo, una remodelación a fondo.
De todas formas, yo invitaría al Sr. Rajoy y al Sr. Rubalcaba, a que convocaran un referéndum similar en cada región del estado, y seguramente se llevaría más de una sorpresa, ya que el independentismo de esta España, que arrastra claras secuelas de los 40 años de dictadura fascista y los posteriores 35 años de monarquía, con un rey impuesto por el mismo dictador, está en crecimiento desde la transición. Ya puestos a pedir, otro referéndum para ver si la gente quiere seguir con el mismo Jefe de Estado que actualmente tenemos o si por el contrario prefieren poder elegirlo democráticamente. De todas formas,  en caso de no ser  de su agrado la respuesta ciudadana, siempre tendrán el recurso de que los referéndums en nuestro país no son vinculantes.
Pero no miremos solamente a uno de los “bandos” de esta “guerra independentista”. En el otro, el catalán, tenemos por un lado Artur Mas, envuelto en la bandera independentista que le sirve de cortina de humo para aplicar recortes similares a los que aplica Rajoy en la España de la que se quiere separar, y cabeza visible de un partido, CIU, podrido de corrupción de una forma similar a la del PP nacional. Y como socio, tienen a ERC, un partido que como sus siglas le definen como de izquierdas y republicano, y sin embargo, traiciona a la clase trabajadora, aliándose con la burguesía catalana, pero burguesía al fin y al cabo, con el fin injustificable de la independencia de la España que acabamos de describir, pero en la que también hay una clase trabajadora oprimida, con la que también se podría haber aliado.

Ya para finalizar, he de decir que yo nunca me he considerado ni separatista, ni independentista, ni nada sinónimo, de hecho creo que tengo más que me une con un trabajador de Asturias, Zaragoza o Málaga, que con un socio capitalista de una empresa del pueblo de al lado del mío. También quiero hacer constar mi postura, de que, para mí, un pueblo tiene que poseer el derecho a decidir de donde quiere o no formar parte democráticamente. Pero desde luego, cada vez me siento más fuera de lugar en este país que va a la deriva para la clase trabajadora y con sus patronos con el bote y chaleco salvavidas apunto por si acaso.

dissabte, 5 d’abril del 2014

Monsenyor Rouco Varela

Mentre ha estat exercint el seu treball de gran Cardenal,  Rouco va fer declaracions o va pronunciar homilies molt guerreres, autèntics reptes a l'ateisme, a l'anticlrericalisme. Era un gran alleujament saber que algú vetllava per nosaltres. Per la nostra salvació.

Sempre he tingut una opinió molt fixa sobre Rouco, encara que mai ho havia expressat per escrit, hi havia alguna cosa que em frenava la mà. Potser per la seva altura Intel·lectual o la profunditat de les seves paraules? Per la seva habilitat amb les paraules?

No, no, per l’amor de Déu. No es tractava d’això. La Providència no el va dotar ni per a l'oralitat ni la verbalitat. Tampoc és molt versàtil.

Quan oficia i pronuncia un sermó, que és una admonició severíssima, parla amb un to monòton: propi d’un retor avorrit. Quan fa declaracions com a màxima autoritat eclesiàstica, s’expressa amb desgana i supèrbia, com algú forçat a repetir l’obvi davant la multitud.

El seu aspecte és trist i gorromí, amb un rostre accidentat: té multitud de protuberàncies i taxes que, vistes de prop, semblen un càstig de Déu. El seu pèl és oliós i gris, les seves lents lletges manquen de data. Mai van ser audaces. Malament oculten uns ulls enfonsats, completament cercats per les ulleres seculars.

Mira com si estiguera desconfiant de qui l’escolta i l’envolta. Ell, per la seva part, ho condemna tot. Condemna l’avortament i els pecats venials; condemna l’amor lliure i els pecats capitals, entre ells el sexe amb precaucions i altres 'mariconeries' (perdó per la expressió) de la modernitat.

Condemna el separatisme i aquesta Espanya que va a la deriva, un país que es precipita pel camí de la perdició. Sols hi ha que veure’ls: els espanyols són uns sàtirs, uns 'caxondos' (perdó pel ‘palabro’) que sempre estan fornicant o intercanviant fluids. O preparant-se per a la guerra, per a una nova guerra civil que encoratgen els intel·lectuals ateus titellaires materialistes.

Monsenyor Rouco Varela no és el meu senyor, ni el meu superior jeràrquic; no és el meu pastor, no és el meu confessor, no és el meu assessor espiritual. Però atenent a tot el que diu. Les seves homilies emanen doctrina per a aquest Govern i dicten temari. Monsenyor és com un influent retor de províncies: reparteix el cos de Crist i ell mateix té un poder de l’hòstia. És com si sempre estiguera oficiant, en guàrdia davant dels avanços del dimoni a la Terra.

Ara ja deixa el càrrec, sí. Però un militant de la causa no descansa. Ell tornarà a la trinxera. I ja dic: el seu fort no són les paraules, sinó les hòsties.

dimarts, 1 d’abril del 2014



Un partit cucat

L’adjectiu que proposa Josep Torrent és felicíssim, ajustat: el PPCV seria un partit cucat. Amb altres paraules, el Partit Popular de la Comunitat Valenciana seria una institució perforada amb vida orgànica ja fermentada.

Un exemple clar és el que relata el moliner de Friuli, anomenat Menoccio, que està present a l’obra d’investigació de l’historiador Carlo Ginzburg El queso y los gusanos. 

Del formatge en fermentació, que és el tot, que és la realitat, van nàixer els cucs. Aquesta tesi li serveix al camperol italià del Renaixement per a explicar en termes metafòrics l’origen inevitable i tumultuós del món. Sense intervenció divina, llavors els cucs serien els homes.

La vida no és com una caixa de bombons, com ens deia Tom Hanks al film Forrest Gummp, almenys al PP. És com un immens formatge que va fermentar. D’ell van sorgir els cucs que són els seus membres, però sobretot una classe especial d’anèl·lids, que són les sangoneres.

Puc llegir a un vell llibre de biologia que aquestos cucs tenen “la capacitat de tragar-se sencer un invertebrat tan llarg com ells. Són depredadors i s’alimenten de xicotets cucs, gasteròpods, crustacis, larves, capgrossos, cullerots, alevins…”

Ja està clar, la vida orgànica del PPCV ha sigut la bassa de les sangoneres, d’algunes poderoses sangoneres. L’existència d’aquestes bestioles arriba als vint-i-set anys, segons el llibre de biologia. Si comptem el temps que porten governant les institucions locals i autonòmiques, llavors a aquestos depredadors els queda temps de vida. Encara que s'hagen d'empalar gripaus.

Això sí, quan arriben altres, que pot ser molt prompte, no hi haurà res. Aquestos cucs ho hauran cruspit (perdó pels 'palabros') tot. Fins la bassa.




Ferran Lloret
Membre EUPV Ondara-Rectoria